Polimorfismes genètics i tractament antitumoral: evolució dels pacients amb leucèmia limfoblàstica aguda i inducció de leucèmies secundàries

Tesis doctoral

Resumen

Els pacients amb la leucèmia limfoblàstica aguda (LLA) infantil responen diferentment a la quimioteràpia. Els polimorfismes genètics, juntament amb les alteracions genètiques en les cèl·lules leucèmiques, podrien ser responsables de la variabilitat en aquesta resposta. En la present tesi es va estudiar l’associació de copy number variants i/o single nucleotide polymorphisms (SNPs) en gens que codifiquen enzims metabolitzadors de fàrmacs i proteïnes apoptòtiques (CYP2D6, GSTT1, GSTM1, SULT1A1, UGT2B17 i TP53) amb l’evolució dels pacients amb LLA infantil. Es va observar que els pacients amb el genotip GSTM1 non-null mostraven una supervivència inferior i que els pacients portadors d’almenys un al·lel amb la variant Pro del polimorfisme Arg72Pro de TP53 també mostraven una tendència a una supervivència inferior. A més, la combinació d’ambdós genotips va resultar en una major reducció de la supervivència, comparat amb GSTM1 per si sol. Per avaluar la base biològica d’aquests resultats, es va dissenyar un model in vitro amb cèl·lules leucèmiques Jurkat transfectades amb l’al·lel Arg o Pro de TP53 i amb un siRNA de GSTM1. Els resultats van mostrar que les cèl·lules Jurkat p53Arg GSTM1 null tenien una sensibilitat més gran a un fàrmac antitumoral glucocorticoide, la dexametasona, confirmant els resultats observats en els pacients. S’ha descrit que GSTM1 inhibeix la mort cel·lular induïda per glucocorticoides, i p53Arg indueix l’apoptosi més eficientment que p53Pro, la qual és més eficient en activar l’aturada del cicle cel·lular i la reparació del DNA. Per tant, tenir almenys una còpia del gen GSTM1 i p53Pro, suficient en heterozigosi, podria conduir a una apoptosi menys eficaç en les cèl·lules leucèmiques després del tractament antitumoral i per tant, podria relacionar-se amb una menor supervivència dels pacients amb LLA. Per altra banda, una de les complicacions més greus després de la teràpia antitumoral és el desenvolupament d’un càncer secundari, generalment una neoplàsia mieloide (t-NM). Fins un 20% dels pacients tractats per un càncer primari poden desenvolupar una t-NM. És probable que les variacions genètiques constitucionals estiguin implicades en el risc individual de desenvolupar un càncer secundari. En la present tesi es va analitzar l’impacte de dos polimorfismes en gens de la via de p53 en el desenvolupament de t-NM i es va observar que la variant p53Pro de l’SNP Arg72Pro de TP53 i l’al·lel G de l’SNP309 de MDM2 estaven sobrerepresentats en pacients amb t-NM comparat amb els controls. Per analitzar el possible efecte biològic del polimorfisme de TP53, es va desenvolupar un model amb línies cel·lulars Jurkat isogèniques, que expressaven p53Arg o p53Pro. Després del tractament amb un agent alquilant o un inhibidor de la topoisomerasa II es van avaluar els següents paràmetres: dany en el DNA, nombre de cèl·lules apoptòtiques i formació d’alteracions cromosòmiques característiques de t-NM després d’un cultiu cel·lular a llarg termini. Les cèl·lules Jurkat p53Arg van presentar més foci de γ-H2AX per cèl·lula, un nivell més elevat de dany en el DNA i un potencial apoptòtic més elevat, respecte a les p53Pro. A més a més, es va detectar la translocació t(15;17) i la deleció en 5q33 en les cèl·lules p53Pro, però no en les p53 Arg. Per això, s’ha proposat que les diferències en el risc de desenvolupar t-NM en pacients tractats amb les mateixes dosis de quimioteràpia i/o radioteràpia serien degudes a la capacitat de cada individu de dur a terme més o menys eficientment l’apoptosi o la reparació de les lesions al DNA, segons el polimorfisme que tingui a TP53.

Fecha de lectura19 jul 2017
Idioma originalCatalán
SupervisorRosa Caballin Fernandez (Director/a) & Gemma Armengol Rosell (Director/a)

Citar esto

'