Ir directamente a la navegación principal Ir directamente a la búsqueda Ir directamente al contenido principal

LAS METALOPROTEASAS DE MATRIZ EN LA ISQUEMIA CEREBRAL: ORIGEN, LOCALIZACIÓN CELULAR Y CONTRIBUCIÓN AL DAÑO TISULAR

Tesis doctoral

Resumen

L ictus o infart cerebral es produeix com a conseqüència d una alteració del flux dels vasos sanguinis cerebrals que pot ser transitori, si aquest es restableix, o permanent, si no s aconsegueix restablir-lo ja sigui espontàniament o mitjançant l acció terapèutica. Com a resultat de la manca de reg sanguini al cervell poden aparèixer tota una sèrie de símptomes neurològics com la afàsia, hemiparèsia, pèrdua de visió, vertígen, trastorns del llenguatge, entre d altres, i l aparició d uns o altres dependrà de la zona de l encèfal que estigui afectada. Aquests dèficits es podran recuperar o no segons l evolució clínica del pacient i del tipus d infart.
Aquesta malaltia suposa un càrrega molt important pel sistema sanitari ja que la seva incidència anual és d uns 200 casos per cada 100.000 habitants el que suposa un cost sanitari que es calcula entre 3-4% del total. L ictus, tot i no ser tant conegut com l infart de miocardi o el càncer per la població en general, és la primera causa de mort en dones (19,038 morts, dades INE 2006) i la segona en homes a l estat espanyol (13,849 morts, dades INE 2006). A més, és la primera causa d incapacitat i invalidesa a llarg termini degut a les greus seqüeles sensitives i motores que deixa.
L ictus isquèmic suposa aproximadament el 80% del total dels ictus que es produeixen. Aquest apareix com a conseqüència de la oclusió d una artèria de calibre mitjà o gran mitjançant un mecanisme embòlic (per coàguls, generalment procedents del cor) o trombòtic (per plaques d ateroma que redueixen la llum del vas i faciliten l assentament de trombus).
Actualment l única opció terapèutica aprovada pel tractament de l ictus isquèmic en la fase aguda és l administració de l activador recombinant del plasminogen tissular, el rt-PA. El rt-PA és un fibrinolític que junt amb el plasminogen endogen, forma un complex que s uneix a la fibrina i la degrada dissolent l èmbol i produint la recanalització de l artèria. És important destacar que gairebé 12 anys més tard de que la FDA aprovés el tractament de l ictus isquèmic menys del 5% del pacients es poden beneficiar de la teràpia en els països desenvolupats. Això es deu en la majoria dels casos als estrictes criteris d inclusió (menys de 4.5 hores des de l inici dels símptomes, pacients no tractats amb anticoagulants i sense cap evidència de complicacions hemorràgiques). Degut a aquesta estreta finestra terapèutica, molts pacients no poden ser tractats, en molts casos per problemes amb el transport sanitari i pel temps que es requereix per fer un diagnòstic complert. Desgraciadament, el rt-PA apart de dissoldre el coàgul també té efectes adversos com és l increment del risc de patir transformacions hemorràgiques (TH) i efectes neurotòxics.
Les transformacions hemorràgiques (TH) són uns dels efectes adversos del tractament trombolític més greus. En els pacients tractats amb rt-PA apareixen complicacions hemorràgiques simptomàtiques al voltant d un 5% dels casos i això comporta una altíssima taxa de mortalitat. L experiència mostra però que pacients molt semblants, amb el mateix tipus d oclusió, amb el mateix perfil de factors de risc i que són tractats igualment dintre del període de la finestra terapèutica, alguns pateixen TH i d altres no. Sembla evident, per tant, que hi ha tot un conjunt de factors individuals que determinen les diferències en la resposta al tractament, l aparició de TH, el creixement de l infart o l evolució neurològica.
La identificació dels patrons moleculars i fisiològics subjacents que determinen aquestes diferències pot contribuir a millorar l eficàcia i la seguretat en l administració del tractament trombolític. Aquest és un camp que en l actualitat està sent objecte de recerca i aquesta Tesi, vol contribuir al millor coneixement tant de la malaltia com de la resposta del malalt al tractament.
La interrupció del flux sanguini al parènquima cerebral provoca una deprivació de glucosa i oxigen necessaris per a la producció d energia. Si la situació isquèmica persisteix en el temps, es desencadena una primera mort neuronal massiva en el conegut com a core de l infart que pot acompanyar-se d una mort secundària en les zones perifèriques a aquest. En la isquèmia cerebral es produeix la interacció de processos tant importants com la necrosi, apoptosi, angiogènesi, proliferació, inflamació, etc. És per tant un sistema complex en el que el patró de la expressió espai-temporal de les diferents molècules pels diferents tipus cel¿lulars determinarà l evolució de l infart, i per tant, del pacient. Els mecanismes implicats són tants i tan complexes que cal fer un estudi més detallat a nivell cel¿lular/subcel¿lular; eines com els microscopis de microdissecció làser (LMD) aporten una nova possibilitat per l estudi de les diferents cèl¿lules implicades en la patologia, permetent discernir la producció de cada tipus cel¿lular i per tant, la seva rellevància en l aportació al pool molecular que segueix a la isquèmia cerebral.
Les Metal¿loproteïnases de Matriu (MMPs) són una família d endopeptidases zinc-dependents que poden degradar diferents substrats que formen part de la matriu extracel¿lular. L activitat catalítica de les MMPs és regulada bàsicament a quatre nivells: en l expressió gènica, en la compartimentalització, en l activació del zimogen i en la inhibició de l activitat enzimàtica. A més, les MMPs tenen uns inhibidor endògens que es coneixen com a TIMPs (Tissue Inhibitors of Matrix Metalloproteases).
Les MMPs juguen un paper fonamental tant a la fase aguda com a la fase crònica de l ictus. Les MMPs poden contribuir al dany neuronal i vascular, al creixement de l infart i a l aparició d hemorràgies durant la fase hiperaguda, mentre que durant les fases tardanes després d un ictus podrien ajudar en els processos de reparació i modulació de la plasticitat neurovascular. Quines MMPs participen en cada un d aquests processos i si tenen diferents funcions en els diferents temps després d un esdeveniment isquèmic és quelcom que encara es desconeix.
Estudis recents demostren que hi ha una sobreexpressió de metal¿loproteïnasa-9 (*MMP-9) en sang de pacients que han sofert un ictus i que aquesta sobreeexpressió està relacionada tant amb el volum de l infart, com amb l evolució neurològica del pacient. A més, sabem que durant l evolució de l ictus, el patró d expressió temporal de proteïnes (entre elles les MMPs) es modula amb el temps i es relaciona amb la severitat de l ictus i amb l aparició de complicacions hemorràgiques. Fins a avui, en relació a aquestes MMPs, hi ha publicats 2 estudis post-mortem en parènquima cerebral humà que mostren un augment de MMP-9 (en la fase més aguda) i de MMP-2 (en la fase més crònica) després del ictus en el teixit infartat. El patró d expressió espacial en altres zones del parènquima com la zona de penombra on la viabilitat del teixit està molt compromesa està encara per determinar.
Un dels motius perquè es va decidir estudiar fonamentalment MMP-9 i MMP-2 era la seva qualitat gelatinasa que facilitava l ús de tècniques de laboratori senzilles com era la zimografía convencional. Cal pensar, però, que altres MMPs poden jugar també un paper fonamental en la isquèmia i hemorràgia cerebral i l utilització de les tècniques d estudi proposades en aquest projecte així ho hauria de posar de manifest.

Els objectius principals d aquesta tesi doctoral van ser:
I. Realitzar una revisió sistemàtica de la literatura sobre l ús de la microdissecció làser en l estudi del teixit cerebral i la seva possible aplicació en la investigació de patologies vasculars cerebrals.
II. Investigar l expressió de la MMP-2 i la MMP-9 al cervell isquèmic, l origen cel¿lular i la seva distribució en relació amb el trencament de la barrera hematoencefàlica i l aparició de transformacions hemorràgiques en humans.
III. Investigar l efecte del tractament amb rt-PA sobre la degranulació de neutròfils humans ex vivo. Específicament, determinar el contingut i alliberació de MMP-9 i d altres MMPs/TIMPs per part dels neutròfils.
IV. Determinar el patró temporal d activació de MMPs i la seva distribució subcel¿lular en un model animal d isquèmia cerebral focal permanent.
V. Investigar l expressió de MMP-13 al parènquima cerebral humà després d un ictus així com en el model animal d isquèmia focal permanent i determinar-ne l origen cel¿lular.
VI. Estudiar mitjançant arrays de proteïnes la producció de MMP/TIMPs en el cervell humà després de l ictus i determinar-ne la contribució específica endotelial i neuronal.
Així, després dels diversos estudis presentats en aquesta tesi com a compendi de publicacions, varem concloure que:
I. La LMD és una tècnica pràctica i fiable que permet aïllar poblacions cel¿lulars específiques del parènquima cerebral i que permet obtenir-ne petites quantitats de proteïna exclusives d aquests tipus cel¿lulars que poden ser analitzades per tècniques de proteòmica, com són la zimografia en gelatina, el western blot o els ELISA múltiples.
II. La infiltració de neutròfils a les zones infartades i hemorràgiques i els nivells locals elevats de MMP-9 es relacionen amb la degradació del col¿lagen IV de la làmina basal i el trencament de la barrera hematoencefàlica. La MMP-9 vascular i de les cèl¿lules inflamatòries està directament implicada en les complicacions hemorràgiques que segueixen a un ictus isquèmic.
III. El tractament amb rt-PA promou la degranulació dels neutròfils ex vivo i l alliberació per part d aquests de MMP-9, a més de MMP-8 i TIMP-2.
IV. L activació de les MMPs amb activitat gelatinasa/col¿lagenasa es produeix en els primers instants després de la isquèmia, tan aviat com 30 minuts en el model d isquèmia cerebral focal en rata. Aquesta actitivitat es localitza inicialment en el nucli de les cèl¿lules i en temps més tardans també al citoplasma.
V. La MMP-13 és activada al parènquima cerebral humà i de rata després d una isquèmia cerebral i es troba fonamentalment en neurones però també en oligodendròcits i astròcits. Aquesta MMP-13, a més, es localitza majoritàriament en el nucli d aquestes cèl¿lules a la zona de l infart. Així mateix, el tractament de deprivació d oxigen i glucosa promou la seva localització nuclear en cultius neuronals.
VI. MMP-1, MMP-2, MMP-3, MMP-8, MMP-9, MMP-10, MMP-13 i TIMP-1 es troben augmentades al cervell humà després d un ictus isquèmic. En el cervell isquèmic, la MMP-9 i el TIMP-2 són produïts fonamentalment pel component vascular, mentre que la MMP-10 es produeix bàsicament en neurones.

Dels resultats obtinguts en tots aquests estudis, se n deriven diferents implicacions. En termes generals es poden definir dos compartiments clarament diferenciats respecte la contribució cel¿lular concreta de MMPs: les cèl¿lules residents del cervell i les cèl¿lules circulants. Bons exemples d això són els nostres resultats, els quals demostren que mentre la MMP-9 prové del compartiment sanguini, la MMP-13 ho fa del propi teixit isquèmic.
En primer lloc, la MMP-9 alliberada per part dels neutròfils participa de la degradació de la BHE i, per tant, és responsable directa de les transformacions hemorràgiques que segueixen a un ictus isquèmic. Per tant, la inhibició de la MMP-9 a la fase hiperaguda del ictus mitjançant una teràpia combinada pot millorar l eficàcia i seguretat del tractament trombolític, reduint els sagnats i el creixement de l infart. A més, l activació de les MMPs es produeix ja en els primers moments després de la isquèmia i és aleshores quan hem d actuar mitjançant la terapèutica si volem inhibir aquestes proteases per intentar reduir el dany isquèmic.
És també destacable la presència al nucli de MMP-13 en cèl¿lules molt sensibles a la hipòxia com són les neurones i els oligodendròcits, suggerint una possible implicació directa d aquestes MMPs nuclears en processos de mort cel¿lular i, per tant, la inhibició específica d aquestes MMPs pot valorar-se com una nova diana terapèutica en el tractament de l ictus isquèmic.
Al mateix temps, els resultats obtinguts confirmen que tant la MMP-9 com la MMP-13 poden ser bons biomarcadors del creixement de l infart com es suggeria en treballs anteriors del nostre grup, ja que reflexen a nivell plasmàtic fenòmens que s estan produint al parènquima cerebral.
Finalment, la descripció de noves MMPs presents i augmentades al cervell demostren la complexitat del procés isquèmic, però també reforcen la implicació de la família de les MMPs en aquest. En un futur pròxim, aquestes MMPs han de ser nous objectius per la recerca en el camp de la patologia cerebrovascular i en funció dels resultats se n poden obtenir noves dianes terapèutiques o possibles biomarcadors.
En conjunt, els resultats incrementen el coneixement tant de la patologia cerebrovascular isquèmica en si mateixa com del paper que juguen les MMPs en els diferents processos de la patofisiologia de la malaltia. Tot plegat els resultats identifiquen noves proteases implicades en els diferents tipus de dany que segueixen al fenòmen isquèmic, i a més, aporten un millor coneixement en la localització subcel¿lular i de les cèl¿lules productores d aquestes MMPs tant en el parènquima cerebral com en la unitat neurovascular.
Buscar un possible benefici del bloqueig selectiu o de la modulació d algunes d aquestes MMPs (MMP-9, MMP-8, MMP-10 o MMP-13) en models experimentals són aproximacions que podrien ajudar a millorar la terapèutica de l ictus.

Fecha de lectura3 mar 2009
Idioma originalEspañol
SupervisorJoan Montaner Villalonga (Director/a) & Jose Alvarez Sabin (Director/a)

Citar esto

'