Estudi de la prevalença d'hipòxia intermitent en pacients estables amb diabetis de tipus 2 mal controlada i de l'evolució del control de la glucèmia amb el tractament amb pressió positiva contínua a la via aèria

Resumen

Objectius i justificació del projecte. Nombrosos estudis suggereixen que l’apnea obstructiva del son (AOS) afecta el metabolisme de la glucosa i que la hipòxia intermitent (HI) és un potencial mecanisme intermediari d’aquesta relació. Aquest estudi va analitzar la prevalença d’HI secundària a AOS en pacients amb diabetis tipus 2 mal controlada, la seva relació amb el control glucèmic i l’impacte del seu tractament en el control glucèmic i en altres variables secundàries. Subjectes i metodologia. L’estudi va incloure 145 pacients consecutius, de 18 a 70 anys, amb diabetis tipus 2 en tractament estable i hemoglobina glicosilada (HbA1c) ≥ 7% (53 mmol/mol), atesos en una consulta ambulatòria d’Endocrinologia, que no estaven en tractament amb pressió positiva contínua a la via aèria (CPAP). Als pacients se’ls va fer una polsioximetria nocturna, i una poligrafia respiratòria en cas d’HI (índex de dessaturacions per hora [IDH] ≥ 15). Després de 14 setmanes de tempteig, els 50 pacients amb AOS i índex d’apnea-hipopnea (IAH) >20 van rebre tractament amb CPAP, amb avaluacions de l’HbA1c, entre altres variables, a 14, 28 i 56 setmanes de tractament. L’evolució de l’HbA1c es va comparar amb la d’un grup de 32 pacients que no tenien hipòxia nocturna significativa (IDH < 5 i < 20% de temps amb saturació d’oxihemoglobina < 90%). Resultats. Es va observar HI en 54 (37%) pacients, dels que 52 tenien AOS. La HI es va associar a pitjor control glucèmic (nivell d’HbA1C > a la mediana) independentment dels potencials factors de confusió, amb una odds ratio (OR) ajustada per HbA1C >8,5% de 2,31 (IC 95%: 1,06 a 5,04) en el model ajustat per índex de massa corporal, i de 2,46 (IC 95%: 1,13 a 5,34) en l’ajustat per índex cintura/talla. El tractament amb CPAP no va modificar l’HbA1c, que va experimentar una evolució similar a la dels pacients del grup de control. El tractament de l’AOS va millorar la qualitat del son, però no el perfil lipídic, la pressió arterial o l’albuminúria. L’anàlisi del subgrup de pacients amb compliment del tractament ≥ 4h/dia va aportar uns resultats similars. Conclusions. Els pacients amb DM2 mal controlada tenen una elevada prevalença d’HI secundària a AOS no diagnosticada que està independentment associada a un pitjor control glucèmic. No obstant això, el tractament de l’AOS amb CPAP no millora el seu control glucèmic.

Fecha de lectura	1 jul 2016
Idioma original	Catalán
Supervisor	Ferran Morell Brotad (Tutor/a) & Gabriel Sampol Rubio (Director/a)