Tres moments de la repressió franquista a la Universitat de Barcelona

Ens proposem en aquesta comunicació analitzar la repressió que el franquisme va exercir a la Universitat i, especialment, sobre el moviment estudiantil a partir de tres moments i formes de repressió. Ho farem, a més, centrant-nos en el cas de la Universitat de Barcelona. En primer lloc, observarem un moment en què la principal forma de repressió serà l'acadèmica, en la qual destacarà la figura de Francisco García Valdecasas, conegut com el rector-policia. Serà a ell a qui se li encomanarà mantenir l'ordre universitari després del fracàs del Sindicato Español Universitario (SEU) en aquest sentit. En segon lloc, a principis de la dècada dels seixanta, coincidint amb l'hegemonia del moviment estudiantil -el que considerem no és casualitat- a la repressió acadèmica s'afegirà la reaparició de grups d'extrema dreta que faran ús de la violència contra estudiants i professors. El més destacat d'aquests grups serà Defensa Universitària. En aquest cas ens centrarem en la coordinació entre aquests grups, amb els grups autoanomenats «centristes» -tot i que clarament partidaris del règim- i els aparells policials de l'Estat. Intentarem demostrar la vinculació i coordinació entre tots tres a partir de diversos documents dels serveis d'informació i contrainformació extrets de l'Archivo Militar de Ávila. Finalment, analitzarem el període que va del 1967 a l'estat d'excepció decretat el gener del 1969. Un període marcat per un alt grau de violència policial, en el qual serà clau la «gran por» dels governs d'arreu del món, i també del règim franquista, i el fet que les mobilitzacions obreres i estudiantils que s'han produït a França el maig del 1968 es puguin repetir en els seus respectius països. Un moment marcat per l'aparició del moviment estudiantil com a «problema» d'ordre públic que, a més, coincideix amb un alt grau de radicalització dels estudiants més polititzats.