L’ensenyament del català per correspondència (1932-1939) de l’extensió d’ensenyament tècnic de la Generalitat de Catalunya

Aquest article analitza els trets d’una estructura de l’Administració de la Generalitat de Catalunya republicana (1932-1939) que va ser creada amb la voluntat de fer arribar, sobretot a distància, coneixements del català normatiu als mestres. A conseqüència de les polítiques lingüístiques del Govern de la República espanyola i del de la Generalitat de Catalunya i també de l’estatus d’oficialitat que el català va obtenir a l’empara de l’Estatut de Catalunya de 1932, aquest nou servei, integrat en l’Extensió d’Ensenyament Tècnic, volia formar lingüísticament els docents que havien de fer ús del català en la seva feina d’acord amb la nova legislació republicana. L’anàlisi, en el marc de la teoria de l’estandardització de llengües minoritzades, d’un corpus d’estudi integrat per expedients inèdits extrets d’arxius públics i privats, ha permès fer sortir a la llum informació no coneguda fins ara i reconstruir la creació, l’estructura, la plantilla, els destinataris i les funcions d’aquesta unitat, i la repressió franquista que van patir els seus integrants a partir de 1939. L’estudi conclou que el nou Servei d’Ensenyament del Català per Correspondència als Mestres constitueix una mesura planificada pel poder polític, la Generalitat de Catalunya, destinada a proporcionar coneixements de llengua catalana als docents com a pas previ perquè el poguessin ensenyar als seus estudiants.