El teatre català a Buenos Aires (1939-1975)

Probablement en cap altra ciutat de l’emigració econòmica i de l’exili polític catalans no va florir tant el teatre com a Buenos Aires. L’afecció manifestada al començament del segle XX va consolidar-se a partir del 1939, en arribar a la ciutat una important fornada d’expatriats a causa de la pèrdua de la guerra i de la dictadura franquista. Les noves generacions si, d’una banda, van seguir les petges dels antecessors, amb una clara preferència pel teatre «clàssic» català (des de Frederic Soler o Àngel Guimerà fins a Santiago Rusiñol o Josep Maria de Sagarra), de l’altra, hi van aportar saba fresca, amb la incorporació de veus renovadores que de vegades amb prou feines aconseguien d’estrenar a Catalunya (Xavier Benguerel, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Joan Oliver o Manuel de Pedrolo). No tan sols es tractava de fer obra cultural (i, de passada, d’apaivagar l’enyorança del públic), sinó també de fer obra patriòtica: de rescabalar-se mínimament de les limitacions que el règim de Franco imposava al país.