Una Cruel Estultícia (teatre, guerra i veritat)

El món occidental ha evolucionat molt tecnològicament, però no tan èticament o moralment. Com observava el mateix Aristòtil, un dels components bàsics de la "kátharsi" era precisament la compassió. I J. Wagensberg ha insistit en el fet que el progrés humà es valora en termes «compassius» (El Periódico, 8 des. 2012). És a dir, en l'evolució del nostre comportament amb el proïsme i amb nosaltres mateixos. La guerra continua sent una «cruel estultícia» perquè no ens ajuda a evolucionar en el sentit de la humanitat. Ans al contrari, ens retrotrau a estadis molt primitius malgrat la gran evolució i revolució tecnològica. Però la mort, les víctimes innocents, les falsedats i l'horror seguiran imposant-se. Encara que, això sí, continuarà havent-hi dramaturgs que denunciaran i atacaran aquest fals absolut perquè la denúncia poètica, entre altres, fa avançar la nostra espècie per camins de més plenitud compassiva, de més realització personal i plenament humana. I ho faran elaborant un discurs que va més enllà de la pulsió individual per compartir les seues reflexions de forma col.lectiva: pretendre que el teatre no és apte per mostrar la complexitat d'interessos, mort, horror i efectes de la guerra, és negar l'evidència i la pràctica mil.lenària que ens ha deixat un procés multiforme i ric en troballes de tota mena: un procés que ens mostra, per una banda, la seua gran vàlua i pluralitat estètica; i per l'altra, ens documenta sobre la barbàrie de què som capaços els humans quan ens hi aferrem a una idea excloent i exclusiva de la veritat perquè com ja deia W. Benjamin (1984: 136): «No existeix cap document de cultura que no sigui al mateix temps un document de la barbàrie».