INTRODUCCIÓ
La disfàgia adquirida a les Unitats de Cures Intensives (UCI) és una patologia amb un creixent interès en els darrers anys. Es tracta d’una patologia infradiagnosticada i infravalorada amb conseqüències potencialment mortals per als pacients.
OBJECTIUS
L’objectiu principal d’aquest estudi és la validació d’una exploració a peu de llit [el Mètode d’Exploració Clínica Volum Viscositat modificat (MECVVm)] pel diagnòstic de disfàgia a UCI. Per a això, es compara el resultat d’aquesta exploració amb el resultat del diagnòstic instrumental d’un mètode de referència, l’Estudi Endoscòpic de la Deglució (FEES) en dues poblacions: pacient crític extubat i pacient crític portador de cànula de traqueostomia.
Els objectius secundaris són determinar la incidència de disfàgia, establir els factors de risc de disfàgia i demostrar si hi ha recuperació de la disfàgia adquirida en UCI en les dues poblacions descrites.
DISSENY
Es tracta d’un estudi observacional, prospectiu, de cohorts, dut a terme a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol entre març de 2016 i agost de 2019. S’inclouen pacients majors de 18 anys, que hagin requerit ventilació mecànica invasiva durant més de 48 hores.
RESULTATS
A la població de pacient crític extubat, el MECVVm diagnostica disfàgia amb una sensibilitat (Se) del 89,5% [Interval de Confiança (IC) 95%, 68,6% a 97,1%] i un valor predictiu negatiu (VPN) del 90% (IC 95%, 69,9% a 97,2%), malgrat la potència de l’estudi en aquest subgrup és del 50%, la qual cosa no permet la validació del MECVVm en aquesta població per un problema de grandària mostral. Tanmateix, a la població de pacient crític portador de cànula de traqueostomia, el MECVVm diagnostica disfàgia amb una Se del 100% (IC 95%, 72,2% a 100%) i un VPN del 100% (IC 95%, 87,1% a 100%), amb una potència en aquest subgrup del 80%, lo que permet validar el MECVVm com a mètode diagnòstic de disfàgia en aquesta població.
La incidència de disfàgia detectada en la població de pacient crític extubat és del 43,2% (IC 95%, 29,2% a 58,4%) i en la de pacient crític portador de cànula de traqueostomia és del 23,2% (IC 95%, 12,8% a 38,5%).
Respecte als factors de risc associats a disfàgia, en la població de pacient crític extubat, s’associa amb disfàgia la presència de sonda nasogàstrica (SNG) durant la realització de les exploracions i en la de pacient crític portador de cànula de traqueostomia, l’ingrés per causa quirúrgica en un postoperatori complicat.
Pel que fa a la recuperació de la deglució, als 2 mesos de seguiment, només el 7% (IC 95%, 0,2% a 18,2%) de la població de pacient crític extubat persisteix amb disfàgia i tota la mostra de pacient crític portador de cànula de traqueostomia recupera la deglució.
CONCLUSIONS
El MECVVm és útil pel diagnòstic de disfàgia en la població de pacient crític portador de cànula de traqueostomia. No obstant això, la baixa potència de l’estudi en el grup de pacient crític extubat no ha permès demostrar la utilitat del MECVVm en aquesta població. La incidència de disfàgia en la població de pacient crític extubat és del 43,2% i en la de pacient crític portador de cànula de traqueostomia és del 23,2%. El factor de risc associat amb disfàgia en el pacient crític extubat és la presència de SNG i, en el pacient crític portador de cànula de traqueostomia, l’ingrés per causa quirúrgica. Als 60 dies de seguiment, persisteix amb disfàgia el 7% dels pacients crítics extubats i cap pacient portador de cànula de traqueostomia.
| Data del Ajut | 26 de set. 2024 |
|---|
| Idioma original | Espanyol |
|---|
| Supervisor | Francisco Roca Ribas Serda (Director/a), Pilar Marcos Neira (Director/a) & Juan Francisco Julian Ibañez (Director/a) |
|---|