La comèdia documental busca posar en relació dos conceptes històricament allunyats com són el cinema documental i l'humor. A partir d'aquesta posada en relació es plantegen, fonamentalment, dos objectius. En primer lloc, explorar les causes per les quals el documental d'esquema clàssic i les anomenades avantguardes històriques com el cinema directe, el cinéma vérité o el cinema observacional mostren veritables dificultats per produir continguts còmics d'una mínima solvència. Com a contrapunt positiu, es pretén atendre a com el documental contemporani, (re) sorgit a partir de l'aparició de les càmeres digitals entre els anys vuitanta i noranta, compta amb més possibilitats o amb noves possibilitats d'albergar contingut còmic, gràcies a nous corrents de documental que trenquen amb moltes de les constriccions de la tradició documental. Per donar resposta a aquestes qüestions, partim de la idea que el documental, tal com està concebut, compta amb una inferioritat poètica per a la comèdia. És a dir, reconeixem una major dificultat a la tasca de generar contingut còmic a partir de personatges extrets de la realitat que fer-ho a través d'actors. Aquesta desavantatge no té tant a veure amb la fugacitat dels fets còmics de la realitat enfront de el control de la narració per part de la ficció -que també-, sinó que té més a veure amb que els fets que es mostren a la pel·lícula- documental són percebuts pel públic com un fragment de vida real, de manera que les pretensions còmiques que parteixen d'aquest material requereixen d'una major higiene ètica. No obstant això, hem de igualment considerar alguns corrents més radicals que s'emmarquen dins el terreny de cinema documental. Parlem de corrents contemporànies que sobre vells fonaments construïts per autors com Flaherty, Vertov, Chris Marker o Basilio Martín Patino juguen a remuntar imatges alienes o inclouen recursos narratius com l'animació, de manera que la seva solvència còmica no té tant a veure amb un una cura extrem de l'tractament ètic dels personatges de la realitat, sinó que es basa en un allunyament poètic cap a continguts on es dóna cabuda a la imaginació o fins i tot a l'il·lusionisme fílmic. No hi ha dubte que en aquests territoris narratius sorgeixen nous orígens i formes per a l'humor en la mateixa mesura que aquest tipus de propostes, entre les quals destaquen cineastes com María Cañas o Guy Maddin, marquen un distanciament radical respecte a la idea fundacional de l'documental. Per a aquestes pel·lícules no es tracta tant de buscar el còmic a la realitat, sinó que es tracta més aviat d'buscar el còmic de la realitat.
Un estudio sobre la presencia y la ausencia de comicidad en el cine documental
ORTIZ URBINA ARANDIGOYEN, X. (Autor). 3 de jul. 2020
Tesi d’estudis: Tesi doctoral
ORTIZ URBINA ARANDIGOYEN, X. (Autor), Catala Domenech, J. M. (Director/a),
Farres Juste, O. (Tutor/a) &
Jaques Pi, J. P. (Director/a),
3 de jul. 2020Tesi d’estudis: Tesi doctoral
Tesi d’estudis: Tesi doctoral