La demanda pel canvi i educatiu la millora educativa mai s’havia posicionat tan fortament a la història de Xile com ho ha fet durant la darrera dècada. El sorgiment de la Societat del Coneixement, sumat a les nombroses revoltes estudiantils i socials, han posat a l’educació en el punt de mira de l’opinió pública i l’agenda política. La Innovació Educativa – entesa com qualsevol canvi en els processos d’ensenyament-aprenentatge orientat al millorament educatiu – es situa com un concepte fonamental en el qual els docents es converteixen en peça clau com a agents de canvi. Paradoxalment, el sistema educatiu ha avançat cap a un model de reformes basades en estàndard que, mentre explícitament es plantegen com un mecanisme que intenta donar major autonomia a les comunitats educatives convertint-les en protagonistes de la seva pròpia millora, en realitat, es consoliden com a mecanismes rígids que pressionen als establiments i als docents a desenvolupar el seu treball sota una racionalitat instrumental. En aquest context, la dificultat d’innovar es torna evident, perquè el canvi requereix de professionals apoderats que aconsegueixin superar les barreres imposades pels estàndards educatius. L’objectiu d’aquest estudi és identificar, des d’un paradigma sociocrític i transformatiu, la influència que tenen les relacions de poder que s’exerceixen sobre els docents d’escoles i liceus a Xile i l’apoderament docent en els processos d’innovació educativa. Entenem les relacions de poder com a intents d’una persona o institució per controlar les accions d’uns altres – en aquest cas, l’acció pedagògica dels docents – i l’apoderament com el procés dels docents per a recuperar el control sobre les pròpies accions. Per a complir amb els objectius, desenvolupem una metodologia mixta seqüencial i transformativa en dues fases. En una primera fase hem elaborat Produccions Narratives amb nou docents, mitjançant les quals coneixem innovacions educatives pròpies del seu treball, les relacions de poder associades i les seves formes d’apoderament i resistència. Construïm sobre la base d’elles les categories d’anàlisis per a la segona fase, una enquesta aplicada en escoles i liceus a Xile, rescatant i enaltint així la veu dels docents. Els resultats indiquen que el rol exigit als docents pel sistema educatiu i les seves institucions dista del que els professors consideren com a ideal. El currículum educatiu, les avaluacions estandarditzades d’aprenentatge i els estàndards d’acompliment docent s’han convertit en mecanismes de pressió constant per als docents, i els establiments i els seus directius han format estructures per a transmetre i reproduir aquesta pressió. Així, els docents consideren la innovació educativa com una resistència o fugida d’aquestes obligacions, la qual aconsegueixen apoderant-se individual i col·lectivament. Les diverses relacions de poder i processos d’apoderament docent incideixen en com es desenvolupen les innovacions educatives, en els seus orígens, objectius, objectes de canvi i sostenibilitat.
Relaciones de poder y empoderamiento docente para la innovación educativa.
Pascual Medina , J. E. (Autor). 20 de nov. 2019
Tesi d’estudis: Tesi doctoral
Tesi d’estudis: Tesi doctoral