NEISSERIA GONORRHOEAE: MONITORITZACIÓ DE LA SENSIBILITAT ANTIMICROBIANA, ESTUDI DE LA DINÀMICA POBLACIONAL I CARACTERITZACIÓ MOLECULAR DE LES RESISTÈNCIES

Resum

La gonorrea es la segona infecció de transmissió sexual d’etiologia bacteriana més prevalent. És un important problema de Salut Pública, no només per l’augment de la seva incidència, sinó també perquè Neisseria gonorrhoeae ha desenvolupat resistència a tots els antibiòtics al llarg dels anys. És necessari establir i mantenir programes de control per tal de monitoritzar la sensibilitat antimicrobiana i així mantenir actualitzades les guies de tractament. A més, estudis d’epidemiologia molecular també podrien contribuir a entendre millor els patrons de transmissió de la infecció gonocòccica en la població i detectar xarxes sexuals d’alt risc. _x000D_ Els objectius d’aquesta Tesi són: 1. comparar el rendiment diagnòstic del cultiu bacteriològic enfront de les tècniques d’amplificació d’àcids nucleics en la infecció gonocòccica; 2. monitoritzar la sensibilitat antimicrobiana del gonococ a l’àrea de Barcelona i estudiar els mecanismes moleculars implicats en el desenvolupament de resistència a les cefalosporines; 3. analitzar la dinàmica poblacional dels gonococs en funció del perfil de resistència i de l’orientació sexual dels pacients._x000D_ Es van comparar els resultats del cultiu i de la PCR (Versant CT/GC DNA 1.0 assay), de juliol a desembre del 2012. La concordança va ser del 96,9%. Del 3,1% dels discordants, gairebé el 90% va ser deguts a la falta de sensibilitat del cultiu. La sensibilitat, l’especificitat, el valor predictiu positiu i el valor predictiu negatiu del cultiu van ser de 86,2%, 99,8%, 99,2%, i 96,7%; i de la PCR de 98,7%, 100%, 100% i 99,7%, respectivament. Tot i que actualment els laboratoris utilitzen la PCR pel diagnòstic de rutina, en els laboratoris de referència una aproximació eficient seria realitzar la PCR i paral·lelament també el cultiu en els pacients simptomàtics. _x000D_ Es va monitoritzar la sensibilitat del gonococ del 1 d’agost del 2012 al 31 de juliol del 2016 i es van estudiar els determinants genètics relacionats amb la resistència a les cefalosporines. El percentatge de soques amb sensibilitat intermitja o resistencia a la penicil.lina va oscilar entre el 65% al 2012 i el 93,7% al 2016. Al voltant del 50% són resistents a ciprofloxacino. Més del 60% de les soques presentaven una CMI de ceftriaxona ≤0,016 µg/mL. El percentatge de resistència a cefixima va ser superior al de ceftriaxona. La taxa de resistència a azitromicina va ser aproximadament del 5%. Més del 60% de les soques van presentar CMIs de gentamicina entre 3 i 4 µg/mL i el 90% CMIs de fosfomicina compreses entre 3 i 16 µg/mL, constituint-se en possibles alternatives terapèutiques. El factor més important pel desenvolupament de resistència a les cefalosporines són els canvis en el gen penA (patró mosaic XXXIV i substitució en A501). El genogrup G1407 és significativament més prevalent entre les soques amb SD que entre les sensibles. El G2400 és el segon en prevalença entre les soques amb SD i presenta una associació estadísticament significativa amb la mutació A501T de l’al·lel XXXVI._x000D_ Es van caracteritzar 111 soques aïllades de pacients amb diferent orientació sexual. La taxa de resistència va ser superior en les soques de pacients heterosexuals, sent la cefixima (p=0.0159) i el ciprofloxacino (p=0.002) significativament més resistents. Els STs més prevalents van ser ST2400, ST2992, i ST5793; i els genogrups més prevalents els G1407, G2992, i G2400. Es va observar una associació estadísticament significativa entre els pacients homosexuals i els genogrups G2400 (p=0.0005) i G2992 (p=0.0488), i entre els heterosexuals i el genogrup G1407 (p=0.0002).

Data del Ajut	15 de des. 2016
Idioma original	Català
Supervisor	Antonia Andreu Domingo (Director/a)