L'article personal en català. Marca d'oralitat en l'escriptura

Tesi d’estudis: Tesi doctoral

Resum

Des dels orígens de la llengua, el català ha utilitzat una partícula o article que s'anteposa sistemàticament als noms propis de persona (noms de pila, cognoms i sobrenoms), especialment en les manifestacions lingüístiques orals espontànies. Aquesta partícula o article personal adopta en els inicis les formes en (masculí) i na (femení), provinents dels mots del llatí vulgar DOMINE i DOMINA, i, fins al segle xv, constitueix un tractament de respecte o de cortesia. que precedeix el nom de les persones de tots els estaments socials. Ho testimonien els textos literaris, espistolars, administratius o historiogràfics estudiats i les declaracions processals del XIII al XVII, les quals reflecteixen, encara que parcialment, la llengua espontània o no formal que utilitzaven els declarants en un judici oral.<br/><br/>A partir del XV perd el valor de tractament respectuós (primer, en la llengua parlada) i esdevé un mer presentador dels noms propis de persona, tal com s'utilitza avui. Si bé les formes originàries s'han conservat en el balear, a la resta del domini lingüístic l'article personal ha adoptat altres formes o combinacions: en i la, el i la o lo i la, segurament per analogia amb l'article definit. L'ús d'aquest article no té repercussions sintàctiques en català. A diferència de l'article definit, el personal esdevé sintàcticament redundant, expletiu; resulta un apèndix o una mera marca de nom propi de persona, que, d'altra banda, no es fa present en tots els contextos lingüístics. Efectivament, avui se n'exclou l'ús en la interpel·lació, amb els verbs anomenadors, amb el verb fer en l'accepció 'ser propi d'algú', en el cas dels antropònims utilitzats en sentit metalingüístic o en la majoria de noms bíblics.<br/><br/>D'altra banda, els mètodes de la lingüística computacional emprats per conèixer els factors que faciliten la llegibilitat dels textos assenyalen, en el cas del català, que l'article personal obté una cota altíssima de freqüència: ocupa el lloc 85 del rang de mots més freqüents utilitzats pels parlants. Aquesta i altres dades del Diccionari de freqüències confirmen que els mots més freqüents són els més curts, els més antics i els més simples morfològicament, i que els més freqüents, a més, solen ser, en totes les llengües, els mots gramaticals o funcionals. En conseqüència, l'article personal, que reuneix aquestes dues propietats, malgrat que no aporta informació estrictament referencial, afavoreix la llegibilitat o la percepció del contingut dels textos en el sentit que, com la resta de mots gramaticals, anuncia formes o estructures força precises, és a dir, anticipa una part del text o discurs.<br/><br/>La llengua oral espontània (no planificada) continua presentant avui, de manera sistemàtica i en bona part del domini lingüístic, aquesta marca (amb les diverses formes dialectals) davant els noms propis de les persones, independentment del seu origen, cultura, estatus o de la relació que puguin mantenir amb l'emissor. Aquesta pràctica contrasta amb el portuguès, l'única llengua romànica que també utilitza de manera extensiva l'article davant els noms personals, però únicament quan la persona esmentada manté relacions de coneixença directa o tracte personal amb l'emissor. En italià, francès i castellà, en canvi, l'ús d'un article davant els noms propis de persona és residual, circumscrit a àrees territorials molt delimitades, i sovint connota rusticitat o nivell sociocultural baix.<br/><br/>Pel fet que el nom comú inclou, en un conjunt, tots els éssers que comparteixen, en el nivell conceptual, uns mateixos trets semàntics, en el nivell discursiu sovint ha de ser especificat (amb l'article definit, per exemple) i/o complementat de manera restrictiva, si hom vol discriminar un element d'entre tots els que poden ser identificats de la mateixa manera. El nom propi, en canvi, denota elements individuals sense haver d'al·ludir a les seves qualitats o característiques intrínseques: identifica directament i per mitjans propis un referent únic, concret i conegut a partir de la situació de comunicació, del discurs precedent o bé dels coneixements que comparteixen emissor i receptor. És per aquest funcionament que en la majoria de llengües el nom propi no exigeix complements restrictius o una actualització a través de l'article, com de fet també pot succeir en català. Això no obstant, hi ha contextos en què el nom propi pot perdre, en el nivell discursiu, el valor de denotació d'un referent individual i, per tant, pot comportar-se com a comú: com a "un tal Puig", "el Monzó adolescent", "l'entranyable Joan Coromines", "la segona Núria que ha vingut", "Per molts Llulls que hi hagués hagut..." o "Han arribat els Jordis". En aquests casos, el nom és incompatible amb l'article personal, que, d'altra banda, és defectiu respecte al plural: no és possible, doncs, "l'entranyable en Joan Coromines", ni "N'entranyable Joan Coromines", ni "Han arribat ens Jordis".<br/><br/><br/>La llengua escrita no sempre recull aquesta marca d'oralitat que és l'article personal. En efecte, la presència de l'article en els textos escrits de registres formals-planificats disminueix en relació amb els usos orals-espontanis de l'idioma; però la frontera que separa l'escriptura de l'oralitat avui és força difusa (era molt més marcada en la llengua antiga); avui aquesta línia és poc precisa, molt probablement a causa dels mitjans de comunicació audiovisuals, que han propiciat l'aparició de nous gèneres o fets de parla que es troben a cavall de la llengua escrita i la parlada. Entre els pols oposats constituïts, d'una banda, per la conversa espontània, i de l'altra, per l'assaig escrit o la notícia de premsa, existeix un seguit de realitzacions lingüístiques que se situen en posicions intermèdies o híbrides, és a dir, que combinen o relacionen l'oral amb l'escrit, com ara els guions de ràdio i de TV, la representació o interpretació teatral i cinematogràfica, els discursos i conferències, o bé els diàlegs de la narrativa literària. Aquesta presència de l'oral en l'escrit o a l'inversa posa en relleu l'existència d'un continuum gradual entre els dos pols extrems. Així, la disjuntiva canal oral / canal escrit ha de ser matisada i completada amb altres binomis si volem justificar el seguit de manifestacions que interrelacionen l'oral amb l'escrit. Efectivament, caldria tenir presents també els binomis planificació / no planificació, temàtica genèrica / temàtica específica, formalitat / no formalitat o bé propòsit informatiu / propòsit interactiu, tots els quals, amb la més variades combinacions i graus d'intensitat possible, donen lloc a aquest continuum de realitzacions lingüístiques. No cal dir que als escriptors, gramàtics i lingüistes del primer terç del XX, els mancava aquesta anàlisi o visió de les manifestacions del llenguatge. En aquest període, d'altra banda, els mitjans audiovisuals no s'havien pràcticament desenvolupat i, per tant, no es donava aquest continuum actual entre l'oral i l'escrit extrems. No ha de venir de nou, doncs, que Ruyra, Rovira i Virgili i el mateix Fabra, en tractar de l'article personal en la polèmica que van protagonitzar des de la premsa el 1925, se centressin gairebé en exclusiva en la identitat de les persones per determinar si havien de dur o no l'article personal. Efectivament, s'entretenien en consideracions sobre el seu estatus o prestigi social, la celebritat, sobre l'època en què havien viscut, si eren persones vives o mortes, catalanes o no catalanes, etc. I no és fins al final de la polèmica que hi introdueixen conceptes com "estil elevat", "temes de política, art, ciències, crítica", "treballs didàctics", "estil del novel·lista i estil del tractadista científic i de l'historiador", en contraposició a la llengua parlada corrent.<br/><br/>Consegüentment, és usual la presència de l'article personal en el discurs directe dels personatges de les narracions literàries, dels diàlegs dels films o telesèries i, en textos de no-fícció, de les entrevistes de personalitat i de certs reportatges sobre la vida quotidiana publicats per la premsa. En canvi, sol prescindir-se'n en els textos escrits de projecció pública que adopten un registre formal, que tendeixen a la impersonalitat, al to neutre i en els quals predomina la funció referencial del llenguatge (sovint amb informació altament organitzada i jerarquitzada).<br/><br/>Pel que fa a la narrativa literària, s'observa que fins als anys 70 del segle XX hi ha una tendència a suprimir l'article personal en les traduccions. En efecte, es pot comprovar que, malgrat que nombroses narracions traduïdes reflecteixen ambients o situacions informals o quotidianes i, per tant, discursos suposadament espontanis i reals, el traductor es resisteix a emprar-hi l'article personal. Aquesta pràctica seria deguda a la distància que el traductor deu trobar entre les societats o mons de les històries traduïdes i la realitat que viu i coneix el gruix de lectors catalans (lluny, per exemple, de la realitat russa o dels baixos fons nord-americans). Però passats els anys 70, comença a estendre's i a afermar-se l'ús de l'article personal en les traduccions, coincidint amb l'extensió dels audiovisuals (especialment de la televisió), que acosten al gran públic societats o mons abans llunyans, desconeguts o fins exòtics i amb els quals el gran públic acabarà familiaritzant-se. Cau, doncs, una barrera cultural i psicològica que afavoreix l'ús de l'article personal en les traduccions (fins i tot en històries situades a la Xina del XVII o bé en la cultura xicana actual, mescla de llengües i cultures nord-americana i mexicana). <br/><br/>Amb tot, l'article personal en la narrativa literària (traduïda o escrita originàriament en català) no està exempt d'usos vacil·lants o incoherents: així, certs autors o traductors, en una mateixa obra, l'utilitzen i l'ometen intermitentment en el discurs del narrador o en el dels personatges. D'altres, en canvi, prescindint-ne en el discurs del narrador i utilitzant-lo en el dels personatges, marquen expressament el paper de narrador i el d'actuant, respectivament. En la majoria dels casos el sistema d'article personal emprat és el que combina en amb la. <br/><br/>Amb la inauguració, el 1983, de les emissions de Televisió de Catalunya, comença simbòlicament el procés d'incorporació de la llengua a la indústria cinematogràfica associada a la televisió. Aquest fet comporta la utilització de recursos lingüístics col·loquials i d'imitació de l'oralitat en telesèries, telefilms o pel·lícules, mitjançant el doblatge, la subtitulació, la veu en off per als no-vidents o directament a través de l'expressió catalana, en un àmbit reservat fins aleshores al castellà. Aquesta narrativa cinematogràfica, prèviament planificada en guions escrits, exigeix la codificació d'un col·loquial parlat que faci versemblants o creïbles els discursos dels personatges de les històries d'uns productes que són rebuts pel canal oral i visual i que, per tant, evoquen encara més que la narrativa literària una il·lusió calculada de realitat. De manera congruent, doncs, els guions traduïts o escrits directament en català incorporen sistemàticament aquesta marca d'oralitat espontània que és l'article personal.<br/><br/>Pel que fa al sistema d'article adoptat, Televisió de Catalunya acabarà establint una distinció que té relació amb l'existència de dos tipus de productes narratius: els de producció pròpia i els de producció aliena. En els primers, que reflecteixen formes de vida quotidiana i ambients identificats com a familiars o propers al teleespectador català, el sistema d'article utilitzat és el que combina les formes el i la. En canvi, en la narrativa de producció aliena (doblada o subtitulada), que sol recrear formes de vida i ambients més o menys allunyats dels que viuen directament els teleespectadors, el sistema d'article utilitzat combina les formes en i la. Així, l'ús alternatiu d'aquests dos sistemes, segons que es tracti de sèries o films de producció pròpia o bé de producció aliena, sembla que respon a un criteri preestablert, segons el qual en, sense deixar de constituir una marca de registres no formals i, per tant, de l'oralitat, seria útil en les obres traduïdes que presenten formes de vida i ambients més o menys aliens als del teleespectador català (si considerem que en és una forma suplantada cada vegada més per el); d'aquesta manera, en esdevindria una marca d'oralitat més o menys neutra, indicadora d'una certa distància entre el món de l'espectador i el món de la ficció. En canvi, l'ús de la forma el, dins l'oralitat de les sèries o films de producció pròpia, serviria per reforçar la versemblança d'una història que vol reflectir formes de vida i ambients coneguts i viscuts pels teleespectadors catalans (considerant que el sigui una forma més vida i estesa, si més no en el català central, varietat en què solen basar-se aquestes narracions televisives).
Data del Ajut18 de juny 2001
Idioma originalCatalan
SupervisorMargarida Bassols Puig (Director/a)

Com citar-ho

'