La derivació en llengua de signes catalana (LSC): per una morfologia de l'LSC

Resum

Aquesta tesi estudia la morfologia de la llengua de signes catalana (LSC) des d’un punt de vista lexicalista i morfofonològic a través del procés de la derivació. Les anàlisis es basen en un model integrat a partir de diferents aproximacions sobre morfologia i gramaticalització de les llengües orals i signades i en un corpus constituït a partir de diversos recursos de l’LSC, amb un total de 456 signes anotats de forma manual. Segons el nivell d’anàlisi, un paràmetre formatiu exerceix la funció de fonema o de morfema. Defensem que l’LSC, com a llengua natural i completa, compta amb morfemes lliures i travats, signes derivats i unitats morfològicament complexes. A partir d’aquesta assumpció, formulem operacions de construcció morfològica genèriques i orientades, tenint en compte que els trets simultanis i seqüencials d’un signe s’han de tractar en el mateix nivell de rellevància. Descrivim morfemes que s’adjunten a una base simultàniament, com ara el d’oposició , i seqüencialment, com l’agentiu personaag, i derivats formats per reduplicació. Finalment, agrupem les construccions tractades en famílies lèxiques i estudiem com es relacionen internament els signes. Aquest estudi ens permet comprendre d’una forma més concisa i acurada el funcionament de la gramàtica i el component lèxic de l’LSC, així com la forma d’estructurar el significat a l’hora de formar un signe nou.

Data del Ajut	4 de des. 2023
Idioma original	Català
Institució adjudicatària	Universitat Pompeu Fabra (UPF)
Supervisor	Gemma Barberà Serret (Director/a) & Elisenda Bernal (Director/a)