Els dos principals teatres d’òpera a Espanya (el Gran Teatre del Liceu a Barcelona i el Teatro Real a Madrid) ofereixen, per al públic cec i amb baixa visió, un servei d’accessibilitat que combina l’audiodescripció (AD), l’audiointroducció (AI) i els audiosubtítulos. Si bé l’AD per al cinema, la televisió i els museus consisteix, principalment, en descripcions dels elements visuals, l’AD operística es distingeix per incloure reformulacions del diàleg o dels sobretítols, així com una AI (presentació de la sinopsi de l’obra, de l’elenc i dels elements visuals de l’escenografia), aquesta última particularitat compartida amb l’AD per a teatre. Però, quines són les estratègies lingüístiques, retòriques i textuals que defineixen a aquest tipus d’AD? A diferència d’altres modalitats d’AD com la fílmica (Salway, 2007; Arma, 2011; Reviers, 2017; Matamala, 2018) i la museística (Jiménez Hurtado i Soler Gallego, 2015; Perego, 2019), els guions d’AD operística no han estat objecte d’un estudi detallat. Aquesta tesi pretén omplir aquest buit investigador. Emmarcant-se en els camps de la Traducció Audiovisual i l’Accessibilitat als Mitjans, explora l’amalgama de l’AD, l’AI i els audiosubtítols des d’un enfocament orientat al producte. D’una banda, defineix les característiques lexicogramaticals de l’AD i l’AI operístiques comparant-les entre si, amb altres modalitats d’AD i amb el llenguatge general. D’altra banda, examina la jerarquització i les funcions dels signes operístics en els guions d’AD: audiosubtítols, música instrumental i vocal, so, personatges, cinèsica, proxèmica, actuació, escenografia, vestuari, arquitectura teatral, dansa, attrezzo i acotacions d’AD. Per a aconseguir aquests objectius i respondre a les preguntes de recerca, s’elabora un estudi de mètodes mixtos que combina la lingüística de corpus amb l’anàlisi semiòtica. A partir d’una mostra de 15 guions d’AD i AI del Liceu (2007-2020) i 13 del Teatro Real (2015-2019), es mesura la densitat i la varietat lèxica, la llegibilitat, l’aboutness i el registre dels textos, a més d’investigar les seves tendències semàntiques a partir dels llistats de freqüències de les paraules lèxiques. Els resultats suggereixen que tant l’AD com l’AI tenen una alta densitat lèxica, característica que sol vincular-se amb el registre escrit, mentre que la seva varietat lèxica és més restringida, la qual cosa implica un esforç conscient per facilitar la comprensió. Quant a la llegibilitat i al registre, les AIs demostren una major complexitat textual i lèxica, i s’assemblen més al llenguatge escrit que les ADs. Quant al lèxic característic de les ADs, s’observen més referències a l’acció (a l’individu i al cos), mentre que en les AIs abunden les referències al teatre, a la música i a l’organització temporal, que trenquen la suspensió de la incredulitat. En el marc de l’anàlisi semiòtica, es codifica una mostra dels guions d’AD i s’analitza cada signe operístic d’un en un. Identifiquem estratègies de descripció que van des de la literalitat a la interpretació, la generalització, la síntesi, l’atenuació i la combinació. La literalitat és l’estratègia més freqüent en general, si bé les descripcions del Liceu inclouen més interpretacions. Així mateix, s’observa que uns certs codis tenen finalitats narratives i estètiques particulars. Per exemple, en l’AD la il·luminació compleix diverses de les funcions que presenta Dunham (2015), sobretot la visibilitat, l’èmfasi o focus, la creació d’una escena i l’ambient emocional. Més en general, la jerarquització dels signes és similar en els guions d’AD dels dos teatres, però els guions del Liceu segueixen una tònica més interpretativa i els seus codis solen ser més detallats. Els signes més freqüents són els personatges, els audiosubtítols, l’escenografia i l’actuació, mentre que els signes relatius a la música i el so són infreqüents.
| Data del Ajut | 20 de des. 2022 |
|---|
| Idioma original | Espanyol |
|---|
| Supervisor | Miquel Edo Julia (Director/a) |
|---|