L'ús d'Internet i les tecnologies de la informació i comunicació ha propiciat importants transformacions en tots els àmbits de la societat (Castells (2006) i també en l'àmbit de la comunicació política, i per tant també, en les campanyes electorals. Durant els últims anys la qualitat democràtica dels països occidentals ha estat qüestionada pel descens generalitzat de l'interès de la ciutadania pels afers polítics, com a conseqüència de la pèrdua de la seva confiança amb els actors polítics. Internet però, pot contribuir a millorar les relacions entre els actors polítics i els electors. Per tant, la investigació es planteja com i quant utilitzen les pàgines web, Facebook, Twitter i YouTube, durant les campanyes electorals els principals candidats a la presidència de tres països models dels tres grans models de sistemes polítics que proposen Hallin i Mancini (2004): Mariano Rajoy (PP) i Alfredo Pérez Rubalcaba (PSOE) d'Espanya (2011) com a exemple del model Pluralista Polaritzat; Barack Obama (Partit Demòcrata) i Mitt Romney (Partit Republicà) als Estats Units (2012), com a exemple del gran model Liberal; i Jens Stoltenberg (Partit Laborista) i Erna Solberg (Partit Conservador) a Noruega (2013), com a exemple del model Democràtic Corporatiu. La investigació es pregunta, també, si existeix alguna correlació entre l'ús d'Internet (pàgines web, Facebook, Twitter i YouTube) que fan els candidats i el model de sistema polític en el qual operen; així com també si hi ha un tendència a imitar el model dels Estats Units durant les campanyes electorals a Internet. La recerca es fonamenta teòricament en les aportacions dels grans autors de la política comparada i dels sistemes polítics, de partits, electorals i de la cultura política (Almond i Verba, 1963; Dahl, 1989; Duverger, 1957; Hallin i Mancini, 2004; Kirchheimer, 1966; Lijphart; 1994; Lipset i Rokkan, 1967 i Sartori, 1980). Pel que fa a la metodologia, aquesta es fixa en els estudis metodològics de Kluver et al., 2007; Lilleker, Koc et al, 2009; Schneider i Foot, 2002 i Vergeer, Hermans i Cunha, 2013, que proposen diferents categories a partir de les quals es pot analitzar l’ús de les pàgines web i que en aquest cas adaptem a la resta de xarxes socials: Facebook, Twitter i YouTube. Així, el sistema de codificació es planteja des de la proposta de Vergeer i Cunha (2009) elaborant una bateria de preguntes que es poden respondre amb un sí o un no: per cada pregunta que es pot respondre amb un sí, se li atribueix un 1, mentre que cada pregunta que es pot respondre amb un no, se li atribueix un 0. Les preguntes que es plantegen es divideixen en les tres categories que proposen Lilleker i Vedel (2013): informació, debat o discussió (deliberació) i mobilització i coordinació per a la participació ciutadana), de manera que es considera que cada nivell supera l'anterior i que engrandeix la manera com els candidats es poden relacionar amb els electors, construint unes relacions més properes i millorant la qualitat democràtica de cada país. La investigació conclou que els candidats dels Estats Units van ser els qui millor ús qualitatiu i quantitatiu van fer d'Internet (pàgines web, Facebook, Twitter i YouTube); que les campanyes electorals dels països més democratitzats s'assemblen cada cop més tot i que els candidats estan subjectes al sistema polític del país en el qual operen per utilitzar Internet; i que les campanyes electorals dels Estats Units no s'estan americanitzant, encara que hi posem matisos.