Els principals objectius d'aquesta tesi són, d'una banda, explorar les particularitats dels processos de gramaticalització i canvi lingüístic en àrab, i, d'altra banda, plantejar una proposta metodològica per a l'estudi del canvi lingüístic en aquesta llengua semítica, on s'integrin tant l'anàlisi diacrònica de la llengua clàssica com les dades sincròniques recollides dels dialectes. D'aquesta forma, hem analitzat els processos de canvi i gramaticalització de la partícula hattà (̀fins', ̀fins i tot'), tant a l'àrab clàssic, des del segle VII fins al XX, com a les llengües vernacles. Pel que fa al fuṣhà, s'han analitzat 731 exemples de hattà al llarg de 1400 anys extrets d'un dels corpus històrics més complets de l'àrab, l'HADC, encara inèdit. L'estudi ha tingut en compte 30 variables diferents que s'han recollit en fitxes dins una base de dades relacional. Els resultats s'han presentat a través d'un esquema conceptual que presenta la vinculació semàntica de cada un dels sis valors de hattà, així com les trajectòries evolutives d'aquesta partícula en àrab clàssic. Aquest estudi ens ha permès detectar algunes de les particularitats dels processos de gramaticalització que aquesta llengua semítica experimenta. Per abordar l'anàlisi de les llengües vernacles, de caràcter sincrònica, en primer lloc s'han consultat les fonts escrites disponibles, com ara gramàtiques, diccionaris, recopilacions de textos i manuals d'aprenentatge de llengües; a continuació śha realitzat un treball de camp mitjançant entrevistes a, com a mínim, un informant de cada un dels 25 dialectes considerats. Amb aquestes dades, s'ha construït un mapa conceptual similar al realitzat per al fuṣhà. Aquest, no obstant, conté el triple de valors, 18 en total (front als 6 de l'àrab clàssic), i ens mostren que les trajectòries evolutives de hattà a les llengües vernacles son molt més extenses i variades. El contrast entre els dos esquemes conceptuals, el de l'àrab clàssic i el dels dialectes, ens ofereix un panorama més complet i significatiu dels mecanismes de canvi lingüístics existents en aquesta llengua. Això, en definitiva, constitueix la mostra més clara de la necessitat d'incloure ambdues manifestacions -llengua clàssica i dialectal- per a desenvolupar un estudi rigorós de l'àrab. Les conclusions més rellevants d'aquest estudi en relació amb el fuṣhà indiquen que, contràriament a una opinió molt generalitzada, sí existeix el canvi lingüístic a l'àrab clàssic. Tanmateix, també és cert que les trajectòries evolutives es veuen constretes tant per la pressió de la norma corànica com per la seva naturalesa de llengua essencialment escrita. Els resultats també revelen algunes de les particularitats dels processos de gramaticalització de l'àrab clàssic, com la marcada estratificació, persistència i divergència que, en ser més abundants, resulten menys significatives respecte als processos de gramaticalització que estan actius. En relació amb els dialectes, destaquem la gran varietat de valors que hattà adopta, així com els extensos recorreguts evolutius que presenta. Tots ells han estat recollits en un mapa conceptual realitzat a partir de conceptes dels estudis de gramaticalització i la Lingüística Cognitiva, així com mitjançant un contrast tipològic amb les trajectòries evolutives presents en altres llengües. Aquests resultats conformen, també, una de les majors implicacions d'aquesta tesi: la constatació que un apropament rigorós a aquesta llengua semítica ha de tenir present tant el fuṣhà com els dialectes, ja que els dos conformen el sistema de la llengua àrab.
| Data del Ajut | 22 de set. 2017 |
|---|
| Idioma original | Espanyol |
|---|
| Institució adjudicatària | - Departament de Filologia Espanyola
|
|---|
| Supervisor | Carlos Sanchez Lancis (Director/a), Salvador Pons Bordería (Director/a) & Ignacio Ferrando Frutos (Director/a) |
|---|