Estudi de variables fenotípiques i genotípiques en el trastorn bipolar i la seva relació amb la resposta al tractament amb liti

Resum

Introducció El trastorn bipolar és un trastorn mental greu caracteritzat per alteracions de l'estat d'ànim amb presència de fases maníaques, depressives o mixtes i un important deteriorament funcional. La base biològica és multifactorial implicant factors genètics i ambientals. El tractament ha evolucionat amb el temps, però des de fa més de setanta anys el liti encara és el fàrmac més eficaç en la prevenció de recaigudes. La resposta al tractament amb liti és un concepte que ha anat variant al llarg de la literatura i encara avui no té un consens unànime. Fins a un terç dels pacients tractats amb liti presenten una excel·lent resposta, un altre terç no responen i la resta presenten una resposta parcial. L'escala Alda és una eina validada per valorar aquesta resposta. S'han descrit diverses variables clíniques i genètiques relacionades amb la resposta al tractament amb liti (la seqüència mania-depressió, l'absència de ciclació ràpida o l'absència de símptomes psicòtics). La predominança de polaritat és una variable clínica present en un 50% dels afectats i amb implicacions clíniques en l'edat d'inici de la malaltia, la polaritat de l'episodi de debut o la resposta al tractament. Aquest és el primer treball en el qual s'estudia la relació entre la predominança de polaritat i la resposta al tractament amb liti avaluada amb l'escala Alda. Metodologia Es tracta d'un estudi observacional multicèntric en el qual s'ha recollit dades clíniques de 1058 persones diagnosticades de trastorn bipolar tractades amb liti i la seva resposta mesurada amb l'escala Alda. S'ha valorat graus d'associació entre les variables clíniques i la resposta al tractament amb liti mitjançant l'odds ratio amb un interval de confiança del 95% amb models univariants de regressió logística. Resultats La predominança de polaritat maníaca s'associa a una millor resposta al tractament amb liti en comparació a la predominança de polaritat depressiva (OR: 1,95; IC 95%: 1,39 - 2,74; p<0,001) i a la no predominança de polaritat (OR: 1,39; IC 95%: 1,03 - 1,88; p=0,032). Els pacients diagnosticats d'un trastorn bipolar tipus II tenen una millor resposta al tractament amb liti respecte als diagnosticats d'un trastorn bipolar tipus I (OR: 1,78; IC 95%: 1,20 - 2,63; p=0,004). Els pacients amb un primer episodi maniforme presenten una millor resposta al tractament amb liti respecte als que debuten amb un episodi depressiu (OR: 1,51; IC 95%: 1,12 - 2,03; p=0,007). Els pacients sense antecedents de temptatives autolítiques presenten una millor resposta al tractament amb liti respecte als que en tenen (OR: 0,41; IC 95%: 0,29 - 0,57; p<0,001). No s'han trobat diferències significatives en les variables de gènere, edat d'inici del trastorn, antecedents familiars de trastorn bipolar ni antecedents de familiars amb tractament amb liti. Conclusions La predominança de polaritat maníaca és un factor associat a la bona resposta al tractament amb liti en el trastorn bipolar juntament amb el diagnòstic de trastorn bipolar tipus II, presentar un primer episodi de tipus maníac i no presentar temptatives autolítiques en l'evolució. La polaritat de l'episodi de debut i el subtipus diagnòstic no són variables independents de la predominança de polaritat.

Data del Ajut	2 de jul. 2024
Idioma original	Català
Supervisor	Francesc Colom Victoriano (Director/a) & Victor Perez Sola (Director/a)