ELS BIOMARCADORS SANGUINIS COM A EINES PER A LA PREVENCIÓ DEL ICTUS ASSOCIAT A LA FIBRIL·LACIÓ AURICULAR

Resum

L’ictus és una de les principals causes de mort i discapacitat a escala mundial. La fibril·lació auricular (FA) és una arrítmia cardíaca freqüent amb una prevalença de l’1-4% en la població general. Aquesta augmenta per 5 el risc a patir un ictus isquèmic i a més pot ser una de les causes subjacents rere un gran nombre d’ictus criptogènics/ESUS. En presència d’aquesta arrítmia la teràpia anticoagulant pot reduir el risc d’ictus. No obstant això, la FA sovint es presenta de forma asimptomàtica i paroxística, fet que en dificulta la seva detecció. A més, la FA també s’ha postulat com una causa d’infarts silents (IS), fins i tot en casos de FA considerada de baix risc embolic segons les escales clíniques CHADS2 i CHA2DS2VASc. La detecció d’IS es podria considerar una manifestació inicial de la malaltia cerebrovascular que requereix la implementació d’estratègies de prevenció en aquests pacients. Els biomarcadors sanguinis podrien ser eines útils en el diagnòstic i maneig de la FA gràcies a la “memòria biològica” que presenten. A més, els biomarcadors ens poden donar informació sobre la patofisiologia de la FA i la seva relació amb la patologia cerebrovascular. Malgrat que s’han proposat múltiples molècules candidates en aquest context, de moment cap d’aquestes s’utilitza en la pràctica clínica. Aquesta tesi doctoral té l’objectiu d’identificar biomarcadors sanguinis de FA i descriure la seva aplicació en contextos de prevenció primària i secundària de l’ictus. Amb aquest objectiu s’han utilitzat mostres de sang de pacients inclosos en tres cohorts, les quals són representatives de diferents indicacions com és el diagnòstic de FA en poblacions asimptomàtiques i en ictus criptogènics, o la detecció d’IS en pacients amb FA. Els estudis que integren aquesta tesi han avaluat l’ús de biomarcadors ja descrits en la bibliografia en aquestes indicacions clíniques. Com a resultat, hem evidenciat que per si sols els biomarcadors estudiats no són capaços de detectar casos de FA paroxística en pacients asimptomàtics, reduint-ne el potencial com a eines de cribratge poblacional. Tanmateix, la seva combinació amb dispositius de detecció ràpida com MyDiagnostick o WatchBP s’hauria d’explorar. En canvi, en prevenció secundària, tant BNP com NT-proBNP són predictors de FA detectada durant el primer mes després d’un ictus criptogènic, amb resultats lleugerament millors pel que fa a BNP. En ambdues situacions, pel que fa a la detecció de FA, els pèptids natriurètics són els candidats que han mostrat millors resultats. La seva combinació amb biomarcadors representatius d’altres vies com pot ser Ang-2, marcador de dany endotelial, podria augmentar-ne la capacitat diagnòstica. D’altra banda, Ang-2, juntament amb BMP-10 i FGF-23 presenten nivells més elevats en pacients amb FA de baix risc embolic i IS respecte a pacients sense infarts. Finalment, hem realitzat estudis de descobriment de nous biomarcadors que poguessin complementar els que ja estan descrits utilitzant una plataforma proteòmica basada en els aptàmers de DNA. Aquests estudis ens han permès identificar i explorar proteïnes i vies que podrien ser rellevants en la patofisiologia de la FA. D’aquests, cal destacar, DPP7 com a possible biomarcador d’etiologia de l’ictus. A més, hem proposat una nova aproximació per descobrir nous biomarcadors i vies en aquest context, tenint en compte el concepte de cardiomiopatia atrial i usant paràmetres ecocardiogràfics. En conjunt, els resultats d’aquesta tesi contribueixen en una visió aplicada de l’ús dels biomarcadors sanguinis en el maneig de la FA. En un futur, alguns d’aquests marcadors es podrien implementar en la pràctica clínica per tal de millorar les estratègies de prevenció de l’ictus.

Data del Ajut	1 d’abr. 2022
Idioma original	Català
Supervisor	Juan Bernardo Montaner Villalonga (Director/a) & Alejandro Bustamante Rangel (Director/a)