El règim jurídic de les mesures per a garantir el dret a l'habitatge en un context de crisi.

Resum

A Espanya, a finals de l’any 2007, amb l’esclat de la bombolla immobiliària, s’inicià una intensa i persistent crisi econòmica. Aquells fets van marcar l’inici d’una acumulació d’adversitats per a centenars de milers de famílies que havien adquirit amb finançament hipotecari un habitatge al llarg de la darrera dècada. La prioritat de les polítiques públiques d’habitatge ja no era trobar fórmules per a disposar d’un habitatge en condicions de sostenibilitat econòmica familiar, sinó que la configuració legal de les execucions hipotecàries va comportar que mantenir-se a l’habitatge i evitar el llançament és convertís en la principal de les preocupacions. El canvi de paradigma es va produir en poc temps, mentre que la reacció de les administracions va ser, en canvi, excessivament lenta i ineficient. El context tampoc ha estat favorable per les famílies que havien accedit a un habitatge en règim de lloguer. Si bé les conseqüències de perdre l'habitatge habitual en lloguer fruit d'un procés judicial són, en general, menys pernicioses que perdre'l en un procediment d'execució hipotecària, l'elevat nombre de desnonaments posa de relleu que es produeix en molts casos un sobreesforç de la renda familiar disponible per a mantenir un habitatge en lloguer. En el marc de la post-bombolla, en l’articulació de l’estratègia per a reduir els llançaments i aconseguir un escenari de futur caracteritzat per la desaparició dels desnonaments i fer efectiu el dret a l’habitatge, les diferents administracions públiques han creat al llarg d'aquests anys una autèntica bombolla legislativa plena d’instruments, especialment coercitius, per aconseguir disposar d’habitatges per a solucionar l’emergència residencial. L’ampliació i redefinició de la funció social de la propietat ha estat clau per a intentar mobilitzar habitatges buits del parc immobiliari. En especial han estat objectiu d’aquestes polítiques els habitatges que havien quedat en mans de les entitats financeres, les seves filials immobiliàries, i els fons de gestió d’actius immobiliaris. Però la regulació de totes aquestes mesures ha comportat també unes intenses desavinences –resoltes pel Tribunal Constitucional- entre les administracions estatal i autonòmiques, sobre la capacitat competencial a l’hora de regular aquests instruments, enfrontament que és objecte d’anàlisi en aquest treball. Aquesta investigació radiografia tant les mesures regulades des dels diferents nivells de l’administració, com els seus resultats, fent una incidència especial en els instruments i la legislació que s’ha aplicat a Catalunya. En aquest sentit, són objecte d’especial atenció la mediació (obligatòria), les taxes (l'impost d'habitatges buits), les multes coercitives i sancions, el tanteig i retracte, i l'expropiació forçosa. En síntesi, en l’actual escenari de post-crisi, més de 10 anys després, la majoria de mesures, les de l’Estat, i ara la de les CCAA, resten plenament efectives, i es posa de relleu en aquesta investigació quines són eficients per resoldre l’emergència residencial que apareix encara de forma cronificada per la insuficiència de recursos dels que disposa l’administració per a poder fer front a la necessitat d’habitatge de la ciutadania en situació de vulnerabilitat.

Data del Ajut	4 d’oct. 2019
Idioma original	Català
Supervisor	Marta Franch Saguer (Tutor/a) & Josep Ramon Fuentes Gaso (Director/a)