Cronoestratigrafia amb nanoplàncton calcari del Bartonià de la Conca de Jaca (Pirineu aragonès)

Resum

En els sediments marins de l'Eocè inferior i mitjà de la conca de Jaca, malgrat els últims estudis bioestratigràfics i paleomagnètics, es continua acusant una falta d'informació bioestratigràfica d'alta resolució i l’establiment de models d'edat robustos que permetin calibrar, entre altres, estudis paleomagnètics existents, així com altres futurs. En aquest treball es proposa realitzar un estudi bioestratigràfic basat en el contingut de nanoplàncton calcari en els sediments del Bartonià, amb la caracterització de diferents tipus de biohoritzons definits per variacions en l'abundància relativa de diferents tàxons d'importància bioestratigràfica. La secció estratigràfica estudiada registra des de sediments marins profunds, amb el Canal turbidític del Rapitán a la base, passant per intermedis de talús i plataforma de la Fm Margues de Larrés i Fm Sabiñánigo, seguint amb les formacions Margues de Pamplona i Deltes d’Atarés. La successió culmina amb la continentalizació de la conca a càrrec de les planes deltaiques de la Fm Campodarbe inferior. S'estableix i valida una edat cronoestratigràfica amb nanoplancton calcari pel Bartonià de la conca de Jaca Central des del darrer estatge de conca marina profunda del Grup d’Hecho, concretament al Canal turbidític del Rapitán, amb l’inici del Bartonià, fins a la continentalizació de la conca per l’establiment de la Fm Campodarbe inferior, en el Priabonià primerenc. En aquesta successió s'han identificat les biozones NP16 i NP17 de Martini (1971); CNE14, CNE15, CNE16 i CNE17 d’Agnini et al., (2014); CP14 i CP15 de Okada i Burky (1980). Aquestes biozones estan caracteritzades per la presència de diferents espècies de Reticulofenestra (Hay et al., 1966), Sphenolithus (Deflandre en Grassé, 1952) i Chiasmolithus (Hi ha et al. 1966). S'infereixen les variacions paleoclimàtiques del Bartonià a partir de l'abundància relativa de tàxons específics: Zygrhablithus bijugatus (Deflandre en Deflandre i Fert, 1954); Chiasmolithus (Hay et al., 1966); Reticulofenestra (Hay et al., 1966); Cyclicargolithus (Roth i Hay, en Hay et al., 1967). Aquestes variacions han permès identificar un període de clima fred a la base del Bartonià, en correspondència amb els dipòsits de gra groller del sistema del Rapitán. A l’inici de la transició a les Margues de Larrés, s’enregistra un fort i sobtat increment de taxons d’aigües càlides que es pot relacionar amb l'Òptim Climàtic de l'Eocè Mitjà (MECO, 40-40,75 Ma). Conjuntament amb aquest màxim relatiu puntual de l’abundància de taxons d’aigües càlides, s’inicia un període relativament llarg en que els taxons relacionats amb aigües temperades presenten també valors força alts, que englobaria les Margues de Larrés, Gres de Sabiñánigo i bona part de les Margues de Pamplona. Aquest darrer període temperat s’associa a l’estatge posterior al MECO. A la transició entre les Margues de Pamplona i els Deltes d’Atarés (entre 38,25 i 37,83 Ma) s’ha detectat un decreixement relatiu en els taxons d’aigües càlides i temperades contrarestat per un increment en els taxons d’aigües fredes que molt possiblement es pot associar amb polsos precursors del Màxim de l'Isòtop d'Oxigen δ18 Priabonià (PrOM, 37,00 Ma). L'estudi paleoclimàtic suggereix correspondència entre els valors relatius de temperatura obtinguts i els cicles d'excentricitat terrestre de 400.000 anys. La tipologia de taxons de nanoplàncton retreballat suggereix un origen en sediments marins de gra fi del Cretaci superior, possiblement dels encavalcaments que formen la Unitat Surpirinenca Central.

Data del Ajut	5 de nov. 2024
Idioma original	Català
Supervisor	Eduard Remacha Grau (Director/a), Josep Oriol Oms Llobet (Director/a) & Jose Abel Flores Villarejo (Director/a)