Antecedents i objectius: La infecció crònica pel virus de l’hepatitis C (VHC) provoca cirrosi hepàtica i carcinoma hepatocel·lular (CHC). Els primers tractaments destinats a eradicar el VHC empraven interferó, sovint amb ribavirina (IFN); eren mal tolerats i reservats a pacients en bones condicions físiques. Els antivirals d’acció directa (DAA) van substituir l’IFN aportant una taxa elevada d’eradicació del VHC i bona tolerabilitat, emprant-se en tot tipus de pacients. En la pràctica clínica, en acabar el tractament els pacients rebre l’alta i sovint se’n perd el seguiment. Es desconeix si poden patir càncer després del tractament, i s’han plantejat plaussible un possible augment del risc de càncer. S’ha dissenyat un estudi observacional retrospectiu amb l’objectiu de comparar la incidència de càncer entre pacients que reben tractament antiviral per infecció per VHC, i controls aparellats. Mètodes: S’ha fet un estudi poblacional utilitzant dades de registres sanitaris del Servei Català de la Salut (ICS), incloent pacients amb VHC tractats entre el 2012 i el 2016 amb IFN, IFN i després DAA (IFN-DAA), o només amb DAA (DAA), i subjectes de control aparellats. Es van emprar puntuacions de propensió per a la selecció i emparellament dels controls (PSM) de cada grup de tractament (IFN, IFN-DAA i DAA) doncs els tractaments no eren contemporanis ni indicats al mateix tipus de pacients. Es van utilitzar models de regressió de Poisson per determinar la incidència anual del càncer i les raons de taxes (risc relatius, RR) entre pacients tractats per infecció de VHC i controls. Es van estimar les ràtios de risc (HR) amb models de risc proporcional de Cox. Per tenir en compte els possibles biaixos d’informació i selecció, es van realitzar diverses anàlisis de sensibilitat i subgrups. Resultats: La incidència estimada de càncer per 100.000 persones-any (IC 95%) va ser de 596,1 (482,5-671,4) per IFN, 1255,3 (947,9-1662,2) per IFN-DAA, i 1552,0 (1380,1-1745,3) per DAA. Els RR (IC 95%) de càncer van ser discretament augmentats respecte els controls per a IFN-DAA (RR 1,77 (1,27-2,46)) i per a DAA (RR 1,90 (1,66-2,19)), però no per a IFN (RR 1,11, (0,92-1,32)). En pacients tractats amb DAA, el risc de càncer va augmentar sobretot en el subgrup de pacients amb cirrosi i atribuïble a CHC. Discussió: S’ha observat un discret augment de la incidència de càncer en pacients tractats per infecció pel VHC després de finalitzar els seus tractaments. L’estudi va utilitzar les dades disponibles a les bases de dades de salut, pel que la informació disponible per a ajustos exhaustius de biaixos era limitada. Així, no es pot concloure si l’augment observat està relacionat o no amb l’efecte farmacològic dels antivirals, doncs els tractaments no es van utilitzar simultàniament ni en els mateixos tipus de pacients, no es pot ajustar completament per biaixos d’indicació, i la confusió residual pot ser substancial. No obstant, cal destacar l’augment de la taxa de càncer en pacients un cop eliminada la seva infecció pel VHC, de manera que no sembla aconsellable donar d’alta i perdre’n el seguiment en acabar el tractament antiviral, sinó que seria recomanable un seguiment sistemàtic per a la detecció precoç de càncers. Conclusions: En general, els pacients tractats amb VHC van mostrar un lleuger augment de la incidència global del càncer respecte dels controls emparellats sense infecció per VHC, més evident per al CHC. Amb el disseny emprat no es pot concloure si aquest augment del risc està relacionat amb la infecció pel VHC, el tractament farmacològic o altres factors de confusió, però en qualsevol cas sembla aconsellable indicar un seguiment continuat dels pacients després del tractament amb DAA per a una detecció precoç del càncer, especialment en pacients cirròtics.