Acute myocarditis in childhood: Linking early diagnostic indicators to aetiology and prognosis

Resum

Introducció: La miocarditis aguda en la infància és una entitat clínica poc freqüent però potencialment greu, amb un ampli ventall de presentacions, des de dolor toràcic lleu fins a insuficiència cardíaca i formes fulminants. Tot i que tradicionalment s'ha considerat una malaltia transitòria post-viral, evidències recents apunten que poden intervenir-hi altres factors, especialment la susceptibilitat genètica, un potencial determinant tant de l'aparició com de la progressió de la malaltia. Aquesta tesi té com a objectiu caracteritzar l'etiologia i identificar els principals reptes diagnòstics i factors pronòstics de la miocarditis pediàtrica; especialment la identificació precoç de marcadors diagnòstics mitjançant proves com l'electrocardiograma, la ressonància magnètica cardíaca (RMC), la biòpsia endomiocàrdica (BEM) i l'estudi genètic, per tal d'orientar la presa de decisions des del moment del diagnòstic. Mètodes: L'estudi es basa en una cohort prospectiva i multicèntrica de pacients pediàtrics diagnosticats de miocarditis segons els criteris de l'European Society of Cardiology i l'American Heart Association al llarg de 16 anys. El protocol diagnòstic va incloure l'avaluació clínica, electrocardiograma, ecocardiografia, biomarcadors, RMC (seguint els criteris de Lake Louise 2018), BEM en casos seleccionats i estudi genètic mitjançant next generation sequencing. Es van analitzar dos subgrups: lactants amb insuficiència cardíaca de nova aparició i adolescents amb miocarditis no complicada. El seguiment clínic i radiològic es va realitzar durant almenys 12 mesos. Resultats: En lactants amb insuficiència cardíaca de nova aparició, tant la BEM com la RMC van mostrar signes consistents d'inflamació miocàrdica. Tanmateix, els criteris diagnòstics convencionals de la RMC i la BEM no van ser suficients per diferenciar de manera fiable casos d'etiologia viral de casos amb presència de variants genètiques i evolució a miocardiopaties. L'estudi genètic i les proves microbiològiques van ser claus per estratificar els pacients: aquells amb variants patogèniques i resultats microbiològics negatius van tenir una evolució clínica més desfavorable, incloent disfunció persistent i necessitat de trasplantament cardíac. També en la població infantil, es va identificar un patró electrocardiogràfic específic (ones P picudes, baixos voltatges del QRS i anomalies de la repolarització), present en el 70% dels pacients amb miocarditis per Parvovirus B19 (PVB19), amb una especificitat del 98%, oferint una eina accessible i no invasiva per sospitar aquesta etiologia viral. En adolescents amb miocarditis de tipus infarct-like, el 22,2% presentaven variants patogèniques o probablement patogèniques en gens associats a miocardiopaties, malgrat no tenir antecedents familiars coneguts de cardiopaties. Igual que en la cohort de lactants, en aquest subgrup, els pacients amb variants genètiques en gens associats a miocardiopaties no eren identificables ni des del punt clínic ni radiològic en el moment del diagnòstic. No obstant, durant el seguiment van mostrar taxes més elevades de recurrència i alteracions persistents en la RMC, com captació tardana de gadolini extensa i edema residual. Discussió i conclusions: L'evidència aportada dóna suport al concepte que la miocarditis pot ser la primera manifestació o "fase activa" d'una miocardiopatia hereditària, redefinint-la com un possible marcador precoç de vulnerabilitat genètica subjacent del miocardi. Aquesta recerca destaca les limitacions diagnòstiques de la BEM i la RMC en les fases inicials i demostra que la incorporació sistemàtica de l'estudi genètic millora la precisió diagnòstica i l'estratificació del risc. D'altra banda, la identificació d'un patró electrocardiogràfic específic associat a la miocarditis per PVB19 permetria orientar precoçment l'etiologia viral, especialment útil en entorns amb recursos limitats. Finalment, s'ha demostrat que el seguiment a llarg termini és essencial, fins i tot en casos aparentment no complicats, atesa la possibilitat d'una base genètica subjacent i del risc de progressió associat. Aquestes troballes recolzen un canvi de paradigma cap a una estratègia diagnòstica personalitzada i multimodal, integrant dades clíniques, d'imatge, histològiques, microbiològiques i genètiques per orientar el pronòstic.

Data del Ajut	16 de set. 2025
Idioma original	Anglès
Supervisor	Fernando Gran Ipiña (Director/a), Ferran Roses Noguer (Director/a) & Susana Melendo Perez (Director/a)