Mite i reconstrucció d'Armand Obiols

Durant força temps, si els lectors ens acostàvem a la figura d'Armand Obiols, semblava prou clar que no corresponia a la d'un escriptor prototípic del qual poguéssim identificar amb facilitat un corpus propi que és, fet i fet, allò que la societat entén que "produeix" un escriptor: llibres. Com veurem amb més detall, la difusió de l'obra del sabadellenc recollida en volums no va començar fins al 1973, dos anys després de la seva mort, quan van publicar-se onze composicions en el volum Poemes. Fins aleshores, per accedir a algun text d'Obiols calia capbussar-se, sobretot, a la premsa dels anys vint i trenta. Amb la guerra i l'exili posterior, el crític i poeta no va abandonar l'activitat literària i cultural, però la seva signatura, tret d'alguna aportació puntualíssima, ja no apareix ni en les publicacions que, amb una determinació impertèrrita, va endegar la diàspora catalana a Europa i a Amèrica, ni en els projectes que, amb dificultats de tota mena, van començar a esbossar-se a l'interior del país, per bé que fins ben entrada la dècada dels cinquanta, la relació d'Obiols amb alguns intel·lectuals de l'interior seguia viva.