Folklorismo carcelario: ¿identidad nacional o manual de subversión?

L’objectiu d’aquest article és, d’una banda, analitzar la presència del folklore en la programació musical carcerària oficial durant el franquisme i l’ús d’aquesta com a element generador de la identitat nacional imposada per la dictadura; i, d’altra, comparar-ho amb el paper que eixe repertori jugà per a la comunitat represaliats a l’espai clandestí. Amb aquesta intenció, es tractarà de posar de manifest qüestions com ara el fet que repertoris vinculats a la tradició rural foren resignificats pel franquisme a l’interior de les presons com a elements de reeducació a través de l’element nostàlgic de la terra com a «pàtria/màtria», fomentant la circulació dels nous paradigmes conductuals. Entendre el funcionament de l’articulació de l’activitat musical en l’àmbit oficial és imprescindible per a endinsar-se al mateix temps en les respostes subversives que sorgiren. Ambdues realitats, a més de conviure, s’entrellaçaren en processos de contínua retroalimentació, que han d’escometre’s de manera conjunta amb la finalitat de reconstruir el paisatge sonor de les presons franquistes.

La refolklorització de la música rural i tradicional resultà especialment útil per a l’oficialitat del règim on dones i homes, com a represaliats polítics, foren denominats «malalts punibles» (Foucault, 2012), susceptibles de ser reeducats en els valors de la terra. Partint d’aquesta categorització així com dels recents estudis que han demostrat la necessitat d’endinsar-se en el panòptic carcerari del franquisme per a completar la visió de l’estructura musical de la dictadura en tots els seus àmbits (Calero 2016, 2017 i 2018; Pérez Castillo 2014) s’ha pres una mostra de dèneu peces procedents de l’àmbit oficial i catorze de l’àmbit clandestí composades en les presons espanyoles entre 1939 i 1964 per a analitzar l’impacte d’ambdues postures en relació con els usos i modes de composició inspirats en el folklore.