Relacions Industrials i política monetària única en la Unió Europea. Estudi comparatiu Espanya-Portugal

La moneda única europea comporta avui una nova exigència per a la negociació col·lectiva i les estratègies dels agents socials. En aquest sentit podem considerar com una dada estructural l'existència d'una moneda única que condiciona l'estratègia dels agents socials (Crouch, 1995; Royo,2001). Aquest condicionament estructural i contingent que tenen la Unió Monetària sobre els actors socials ha reobert el debat sobre descentralització o centralització de la negociació col·lectiva. L'argument de Calmfors i Driffins sobre el model més eficaç per abordar els problemes d'ocupació i control de la inflació s'ha representat en forma de o invertida, el que ha pretès significar que són els models extrems (els molt centralitzats i els molt descentralitzats) els millors que s'adapten a les turbulències del cicle econòmica i, per tant, respondre mitjançant la concentració i els acords amb propostes per atallar la desocupació i controlar la inflació. Tanmateix, la diversitat de models de relacions laborals a Europa planteja serioses dificultats estratègiques i de coordinació de l'acció per als agents socials (Fajertag; Pochet, 2000). Des del nostre punt de vista, els models teòrics, afavorits per cert perspectiva economicista, són poc realistes d'acord amb les diferències institucionals i la diversitat de models de negociació i concentració social existents a Europa. D'acord amb la disparitat en els sistemes de relacions laborals sembla poc plausible la hipòtesi de la convergència sobre el model més eficient de manera abstracta. Al contrari, la nostra hipòtesi rau en la necessitat d'aprofundir en els aspectes més qualitatius que caracteritzen millor el comportament i les estratègies dels agents socials. Les institucions nacionals de relacions laborals tenen diferents maneres d'aconseguir l'eficiència, com hem posat en relleu en el resultat de l'acció integrada (HU99-00331) (...)