Patrons estratigràfics i paleoambientals (biotòpics) del canvi en la proporció calcita/aragonito en els rudistes (bivalves)

La història evolutiva dels rudistes implica successives fases de radiació, interrompudes per quatre extincions massives, cada una d'elles, íntimament associada amb l'acabament de plataformes de carbonat. Les tres primeres (Valanginiense mitjà, Aptiense mitjà i finals del Cenomaniense) coincideixen amb esdeveniments anòxics oceànics (OAE). La quarta extinció (finals del Maastrichtiense) no l'acompanya cap esdeveniment anòxic, encara que diverses línies d'evidència assenyalen un refredament climàtic. En aquest projecte ens centrarem en els intervals arremiense-Aptiense i Cenomaniense-Turoniense. Per a l'Aptiense mitjà|medi, es han escogiod les localitats d'Organyà, en la unitat central surpirenáica, Benicàssim-Oropesa, a la conca del Maestrazgo sud-occidental i la secció de Bilbao-Sud, a la conca Basc-Cantàbrica. (...) Una hipòtesi alternativa és que un aspecte de la paleoecologia dels rudista -els biòtops preferits pels taxons- podria haver estat el factor responsable de les extincions. Aquesta correlació de les extincions amb els biòtops preferits dels rudistes, podria explicar també l'aparent connexió de les extincions amb la mineralogia de les closques|petxines. La identificació dels taxones de rudistes associats amb l'espectre de biotops des de la plataforma interna a l'externa, a través d'aquests intervals vis-à-vis, l'anàlisi de la paleautoecologia i mineralogia de la closca|petxina, poden ajudar-nos a restringir els possibles factors causals de les extincions.