Nacionalisme i marc supraestatal. Estats i regions en la creacó d'un llenguatge polític europeista

A Itàlia com a Espanya, l'actualitat dels moviments nacionalistes exerceix cada vegada major influència en la discussió sobre el conjunt del sistema polític, així com sobre la naturalesa de l'ordre constitucional i de les seves institucions. En ambdós països, certes regions han ocupat un paper important - encara que no sempre visible- en el funcionament polític. En les últimes dècades, després de sengles dictadures fortament unitàries, les dues societats han estat cada vegada més subjectes a pressions de fraccionament, establint-se un permanent debat polític sobre el sentit de la identitat nacional, la seva profunditat social i les seves implicacions culturals. Els moviments polítics regionals han recollit una llarga herència històrica, que utilitzen amb major o menor eficàcia com arma legitimadora, segons el cas: han obtingut un suport popular cada vegada més poderós, demostrat democràticament en eleccions, sobre la base de la construcció de "nacions" de pròpia identitat, anàlogues i com reacció al procés de "nation-building" de les classes polítiques estatals, defensores de l'ideal del conjunt històric del "Estat -Nació". Així, la fort tradició estatal en ambdós països també té poderoses arrels que contesten les pressions nacionalistes provinents de les regions més articulades. Existeix, doncs, una rivalitat per la possessió del discurs "nacional". Els regionalismes polítics es contraposen al "Estat-Nació" amb un discurs que insisteix en les ingerències resultants de la rígida centralització portada a terme sota la pretensió de la unitat indissoluble de la Nació, argument justificatiu de l'Estat existent. AL mateix temps, aquests moviments reclamen convertir-se d'alguna manera en "Nacions -Estat", o sigui, entitats que reclamen una unitat indissoluble "veritable" per sota de la suposada falsedat de l'Estat